De tu hem après que l’amor
no és vanitat, ni és bandera,
ni és saviesa, ni és lluïssor,
sinó aquesta senzillesa
que has vessat al teu entorn,
fent-te mare, àvia i dona,
fent-te estel, fent-te bressol,
reblint l’espai de tendresa,
clar mirall pels nostres cors.
I hem tingut el privilegi
de tenir-te tan a prop,
que pensar-te és com tenir-te
sempre viva en l’horitzó
resplendent, en evocar-te
per omplir un buit amb un mot,
mare, àvia, dona, esposa,...,
mare, àvia, dona i cor.
II
Aquesta primavera
no es vestirà de festa
el sol per contemplar-te.
Hi haurà algun raig de menys
però encara hi haurà festes,
i llum als nostres ulls
i joia als nostres cors.
Viuràs a través nostre
mentre puguem pensar-te,
i el sol serà de nou
allà on tu has espargit
llavors per a besar-les,
llavors de les llavors:
Irmina, Montse i Jana.
Res no es detura.
Te’n vas?. Te n’has anat?
Prou saps que encara ens resta
la vida que ens has deixat
a dins per a pensar-te.
Tu seràs viva mentre visqui
algú de entre nosaltres
que pugui recordar-te.
