Dels teus versos ni un mot no ens has llegat,
qui sap si el foc o el vent se’ls endugué
fora del nostre abast, o si, potser,
els vas fondre per després recitar
El Cant Espiritual o La Casada Infiel.
Anar i venir entre gaudi i sentiment,
així vas viure i així ens has deixat,
viure entre el somni dolç i la suor
d’aquell que no escatima cap ajut,
i en cada gest hi cerca un nou esforç,
i en cada mot un món per explorar,
d’aquell que grata els cels cercant la llum
per compartir després amb qui ha estimat.
Aprendre era senzill tenint-te a prop,
Com adesiara ens deies de l’amor:
“Si llavors hagués sabut el que ara sé
potser haguera gaudit, fent-ne gaudir,
Déu meu, quin goig que haguera estat l’amor!
Però abans a escola no apreníem res
del que la vida ens dóna a poc a poc
al llarg dels anys, respir rere respir”.
Un llibre en una mà, i en l’altre el cor,
i als llavis un somrís, i en la mirada
aquella serenor, i el saber fer
de que els llibres no parlen. L’amistat
com a íntim mitjà per ser feliç,
i anar tirant amunt fent-la rutllar.
De tu en tindrem records per a molt temps,
un llibre de records escrit al cor
amb més tendresa que els poemes perduts,
amb més força que el gest que se t’ha endut.
