En l'hora melangiosa

En l’hora melangiosa del cap el tard les ombres
i els raigs de sol furtius, entrellaçant-se, evoquen
espais de transferències i solituds delmades.
El xiuxiueig de l’aigua i la deu d’aigua gerda,
lliscant entre els meus peus es fan ressò dins meu,
i em fan abeurar el mot silent del gai capvespre.

Absort i seré albiro per el cabal calmós
imatges reflectides sobre la pell de l’aigua,
amb el blau melangiós d’incertes llunyanies
que esdevenen certeses en la remor i el càntic
de les aus que festegen el seu vol solemniós.
per encetar silencis, per raure en la quietud.


Jo sóc la font i l’aigua, el riu, el flux i el delta.
Tan prompte tanco els ulls sóc un ocell cantaire,
els meus braços son ales, que lentament m’enlairen
per planejar entre els núvols, per a besar el cel.