L'atzur clou les parpelles

L’atzur clou les parpelles i en l’aigua reflectit
el darrer raig de sol es fon en el celatge,
bròfec, rogenc, ombriu, de llums crepusculars.
De la riba en la fronda a pleret es dissolen
els pensaments furtius quan tanco els ulls. En l’aigua
decandeix el llambreig de sons i remors lentes.

Cerca l’ombra refugi, mentre jo desaprenc
projectes i designis, i aleteigs imprecisos,
per aprendre a fluir com flueix el riu, gaudint-ne,
per aprendre a mirar, de nou, amb els ulls clars
sense el bres de la niera, lluny de pors i artificis.
És molt endins del riu que brolla la paraula,
i es fa ressò dels llims en les quietuds apreses.

Adreço tots els mots cap a la mar oberta
com riu que flueix lleuger per abeurar silencis,
bescanviant el poema per un somriure, el teu,
mentre serenament llegeixes els meus versos.