Amatents, amb els anys

Amatents, amb els anys, hem après que la pluja
no és tan sols el tro, ni el llamp que esberla l’arbre,
ni és tancar-se a recer sotjant per la finestra
mig closa un clar de cel entre cortines d’aigua.

A pleret hem après que el cel no és sols un àmbit
de blau que ens fa de sostre, on aixecar les mans
i els nostres ulls sedecs per acaptar ajuda.

No tot és el que sembla ni el que hom hi vol veure.
Depèn d’on hem nascut, del que hem viscut i après,
per tenir un color de pell i unes creences
diferents i plausibles, singulars i fal·libles,
un claustre o un jardí, o un tros de terra erma,
per ser a una o altra banda de la certesa,
la nostra veritat personal i arranjada,
sentint-la, posseint-nos, nàufrags en l’escomesa,
com si ens hi anés la vida, menystenint la dels altres.

De la més negre nit frueix la més bella albada.
Acceptem, ara, aquí, tot el que és, com és.
Davant de qualsevol inquietud o tempesta
sempre tindrem el dret d’escollir l’actitud
amb què afrontar la pluja i els capgirells de l’aigua.

Per viure feliçment no hem de voler canviar
als altres, ni mudar les aptituds apreses,
ni cercar en les coses el que és latent dins nostre.
L’amor obre les portes que l’afany engavanya.

Amb el temps hem après que el goig de la bellesa
no és en la rosa, ans neix als ulls que la contemplen,
que el cor és un mirall on les petites coses
resplendeixen la pau benigne per a viure,
plaentment, compartint les sentors més senzilles,    
que amor no és ser estimat sinó estimar, gaudint
de cada nova flor brostant en el jardí
que fressem cada dia. Estimar és tenir cura
dels tendres brots i el bri d’herba que neix poruga,
llevant les males herbes, branques i fulles seques,
tiges i flors marcides, xopant d’amor la terra,
servant nets els espais per germinar tendreses.

L’amor és un bla núvol que recull per buidar-se
enterament, obrint-se a nous esclats de vida.

A gratcient hem après que viure és un regal
que hem d’acceptar, agraint cada gota de pluja,
cada flor i cada raig del sol i l’ombra amiga,
cada instant que vivim, sabent-nos responsables
dels nostres actes, fruint, lluny de cobejar el cim,
del goig de cada passa, de la bonior del doll
que ens ofereix el viatge bescanviant-se en somriure.