Em cal creuar el pont

Em cal creuar el pont.
Tornar a casa.
M’endinso lentament en la nit fosca.
El pont és llarg i estret, l’aigua un mirall
on bombolles de llum ballen corrandes
a la llera d’un riu nerviós que escup
la força que ha aplegat a les alçades.
Baixa l’aigua brogent fregant els marges
i empeny còdols i llot, branques i molses,
per a llençar al mar la seva brosta
sense mirar enrere.
És temps de posta.

Des del pont m’entretinc. La ment dispersa.
Quan deixa anar bromera, riu o plora?
Cap vent no el deflecteix ni tem basardes.
Ell és com és i flueix, ningú l’empaita,
obre camins i solcs en l’escomesa
i quan li plau s’adorm i aquieta l’ànsia,
fonent-se en un immens bassal, la mar,
on plana fins a fer-se nuesa i calma.

Més endavant, de nou, es mudarà
en núvol, pluja o neu, fins a saciar
la set dels cims més alts.
És temps de fuita.
Els arbres somriuran.
Lluiran les pedres
colors inversemblants, i algun bri d’herba
de la terra enllotada en farà niera
mentre l’aigua retorna al seu cabal.

Tot és efímer, fràgil, transitori,
i res no mor, i el que ho sembla reneix.
Esguardo des del pont la nitidesa
amb que els meus pensaments es descabdellen.
Buidor o embriaguesa?
Em sento ple
d’aigua i de vent, de morts i renaixences.
Tot és efímer, fràgil, transitori.
Respiro des del fons de mi mateix
molt lentament, gaudint la lleugeresa.
L’aigua fa el seu camí.
Jo torno a casa.