Durant uns breus minuts absort em centro
en la respiració, sense canviar
el seu ritme ni el tremp, ni dirigir-la,
deixant que trobi el seu propi camí.
Sento com l’aire entra i surt, i observo
el frec de l’aire a l’interior del nas
al inspirar, com un lleu formigueig
a les parets de les fosses nasals,
sentint com entra al cos, com s’expandeix.
L’aire fent-se energia, m’infla el pit
a poc a poc, i després el baix ventre,
amarant-me d’amor, per fer una pausa,
i retornar de nou a l’exhalar
pel trajecte del ventre al pit i al nas,
sentint com flueix, eixint, i el frívol frec
al llavi superior, suau i lleuger,
atent al espai buit que es gesta en pausa
just abans d’iniciar-se un nou respir.
De mica en mica la meva consciència
es recull percebent tan sols el tacte
de l’aire al nas i el seu lleu fregadís.
Res no pertorba el cos. La ment es calma.
Cap pensament, cap nosa, tan sols jo
i el fluir nadiu del cos, i el cor, i l’aire
entrant, sortint, refent camins benignes.
I es fa el silenci entorn i dintre meu,
per uns instants sóc u amb l’univers.
