Com la sofrença clou llavis submisos

Com la sofrença clou llavis submisos
i la por clou el plor, i la desfeta
fa creure a l’indefens que és el culpable
de que qui té el poder fressi el deliri,
com l’angoixa s’enfonya en la vergonya
i el fred brunzent ens fa desitjar el foc,
secrets, ficció i enganys són la disfressa
del diable, i el dolor els encadena.

Quan el llenguatge ofert és una llàgrima
clos en els ulls de qui no sap mentir,
i fa bocins els mots
abans de ser expressats per defugir
la ràbia i el malson de represàlies,
submergits en la boira,
enfugir-se del cos és un exili
forçós, forçat, per esquivar el parany.

La llarga i crua nit sense esperança
serva una mà que ens atansa a la mort
del nostre jo per reeixir en ombra d’altri.