La paraula

Perquè la veu pogués trobar el seu lloc
entre el silenci,
jo li daria un bres d’ombra i de pau,
de pausa,
un espai sense angúnies, sense preses,
on pogués reposar, endormiscada,
per a poder fluir  
i fruir, de tant en tant,
per desvetllar el silenci amb la paraula,
i reblir de bellesa
el que ja és bell i retornar a la pausa.

I a voltes, quan calgués, gairebé mai,
l’impregnaria
d’un to clar i insubmís, atiant amb força
l’aire a l’entorn
de l’espai que ocupem, sorgint del cor,
fugint d’un llit
de sons i esquers, lleugers, dòcils, benignes,
per pronunciar
el mot just i precís que l’ha fet néixer.

Perquè la veu pogués trobar el seu lloc
entre nosaltres,
hauríem d’escoltar    
molt més i parlar menys.
Pensar, sentir, parlar, en aquest ordre,
i no a l’inrevés,
i de nou començar el lent procés,
primer escoltant
amb el cor i la ment i, si pot ser,
sense interrompre,
per a després, conscients de cada mot
que gosem pronunciar,
pensar, sentir, parlar, comunicar-se.

Perquè la veu pogués trobar el seu lloc
i no fer nosa,
l’hauríem de servar
com un do molt preuat que ens fa persones,
conscients del seu poder
per a bé i per a mal, que no hem de témer
ni hem de malgastar, per no malmetre
la força del seu tremp que ens ha fet homes.