Vermells llavis sagnants

Vermells llavis sagnants, els ulls mig clucs,
la pell entreteixida de paraules
que mai no ha pronunciat. Secrets ocults,
ombres de nit foscant, tèrbols misteris,
confinats en el clos del cor, vinclat
pel pes feixuc de pul·lular constant
entre pors i malsons en nits de vetlla,
tan sovint que la veu se li congria
cada cop que menteix : “Si... És que he caigut...
No…, no em fa mal… Sóc tonta… Tot es cura…”

Més mal que els cops li fa la humiliació.
Sentir-se bruta, inepte, poca cosa.
Tem que si no atura el tremolor
ningú es creurà que s’ho ha fet tota sola.